Sents un malestar continu i no entens què et passa? Sents bloqueig i no saps com sortir-ne? Et resulta difícil gestionar una situació? Sents desmotivació? Necessites eines per resoldre conflictes?
T’acompanyo en la situació que t’estigui afectant, a més dels processos que trobaràs aquí.
Des del moment en què naixem, experimentem constantment situacions de pèrdua i dol. Morts de persones estimades, també d’animals amb qui compartim part de la vida, la pèrdua d’un lloc de treball, la separació en la parella, haver de canviar de vida deixant enrere la que teníem fins al moment, pèrdues materials, la salut, facultats físiques, les etapes de la vida, la infància, joventut, adultesa, així com pèrdues col·laterals conseqüència d’una altra i així fins que arribem a la mort.
Contínuament, tanquem cicles de major o menor magnitud obrint-ne d’altres.
En tota pèrdua hi ha un procés de dol, conseqüència del vincle afectiu que teníem amb el perdut.
El procés d’adaptació a la pèrdua serà més o menys complex, depenent del tipus de pèrdua, ja que d’això dependrà la possible elaboració del dol i l’oportunitat d’expressar-nos. Alguns tipus de pèrdua:
– Esperada
– Múltiple
– Desitjada
– No autoritzada. Se sent la necessitat d’ocultar-la, ja que no és reconeguda o acceptada socialment: avortaments, animals que moren o s’extravien, suïcidis, amants, diversitat sexual oculta.
El camí fins a la integració de la pèrdua en la nostra vida ha de durar un temps limitat. Tant el dolor com el temps són personals i únics en cada persona tenint cadascuna de nosaltres el nostre propi ritme, el qual també dependrà del vincle afectiu, de les circumstàncies de la pèrdua o de si van quedar situacions inconcluses entre les parts implicades.
Amb la pèrdua, desapareixen els plans o expectatives que teníem, de sobte ens hem d’adaptar a canvis. En el cas de la pèrdua de persones estimades, si el vincle ha estat intens i proper, és possible que aparegui una crisi d’identitat en relació amb el rol que representàvem per a la persona, com en el cas de persones cuidadores, de sobte deixen de ser-ho, sentint una barreja d’emocions i sensacions com a culpabilitat en sentir descans.
Confusió, culpabilitat, ràbia, tristesa, apatia, disminució de l’autoestima, por, són algunes de les emocions, sentiments o estats que apareixen amb els processos de pèrdua o dol.
Cuida’t en el camí de sanació, d’adaptació, d’acceptació. Descansa, mima’t, demana ajuda si la necessites, rodeja’t de les persones que estimes, evita prendre decisions importants. T’ajudarà en el procés.
Si vols i ho necessites, t’acompanyo.
Al llarg de la vida podem trobar-nos exercint el rol de persones cuidadores, normalment de familiars.
Adoptar aquest rol pot ser gratificant encara sense haver-lo triat, el problema és quan es converteix en una sobrecàrrega tant física com emocional, afectant la salut i altres aspectes de la vida. Freqüentment la persona cuidadora deixa de banda les seves necessitats implicant-se plenament a cuidar, convertint la seva vida en una rutina sense temps lliure impedint socialitzar-se o tenir espais propis de lleure, cura i desconnexió del rol.
Es poden veure afectades les relacions, la parella, vincles afectius, fills/filles, la família, així com també l’ economia i el lloc de treball, ja que és possible que les cures, precisin d’ un temps i unes despeses que, en moltes ocasions, no estan cobertes i quan sí que ho estan, els tràmits són lents, per la qual cosa, per manca d’ aquests recursos com l’ assistència personal, ajudes tecnològiques i la manca de recursos econòmics suficients, s’acaba assumint el rol de persona cuidadora tot i no sentir-se capaç de sostenir.
Un altre problema que podem trobar, és la falta de suport, el sentiment de solitud davant la situació. En la cura de pares i mares, per exemple, pot ocórrer que entre germans i germanes, algú adopti el rol de persona cuidadora carregant amb la major part de la responsabilitat, associat al rol que ja ocupaven en la família abans de la situació.
Esgotament mental i físic, dificultat de concentració, atenció, memòria, ansietat, depressió, pressió per la responsabilitat de presa de decisions, culpabilitat, estrès, alteració del son, aïllament social, desordres alimentaris, són alguns dels problemes que deriven de la sobrecàrrega de la persona cuidadora.
Per evitar aquest desgast emocional i físic, cal posar límits, expressar el que sents i penses a les persones oportunes. Demana ajuda si la necessites, delega. De vegades no serà fàcil i potser es creï conflicte entre les persones implicades en delegar tasques, guardar-t’ho afecta la teva salut i el desenvolupament de la teva vida diària.
Si ets persona cuidadora, sigui quina sigui la raó per la qual cuides, demana ajuda si la necessites, no t’oblidis d’ocupar-te de tu i trobar els teus espais on poder desenvolupar una activitat de lleure, relacionar-te, compartir activitats amb altres persones, un cop per setmana, un espai per a tu on expressar com et sents, desconnectar del teu rol i connectar amb tu.
T’ofereixo un espai per a tu on compartir, deixar anar, descansar, cuidar-te, descobrir noves possibilitats.
Cuidant-te, estàs cuidant.
Donada la meva experiència vital i laboral, he pogut veure i experimentar la relació entre el cos i les emocions i de com aquestes afecten la salut.
La meva diversitat funcional, la malaltia i llargs períodes de convalescència han estat una de les meves vies de desenvolupament personal.
Emmalaltim per molts motius, ja siguin, biològics, mediambientals, socials o emocionals. Sigui quin sigui el motiu i acceptant que no podem controlar-ho tot, arribat el moment, el que sí que podem és acceptar i acollir la nova realitat, cuidar-nos considerant tots els plans del nostre ésser i intervenir en el que sí que depèn de nosaltres, el com viure la nova situació.
Posar atenció al nostre cos, les nostres emocions, pensaments, necessitats, accions i la seva coherència.
Quan es tracta de sentir una cosa que ens resulta desagradable, tendim a evitar-ho. Rebutjar i acudir a la recerca d’un remei extern per eliminar els símptomes en lloc de posar l’atenció cap endins i explorar com és que apareix (doncs si bé no podem controlar-ho tot, posant atenció, ens adonem, que una part de les nostres dolències o com viure-les sí que són la nostra responsabilitat) ens porta a perdre l’oportunitat de conèixer quins missatges s’amaguen rere els símptomes i emocions. Si ens paràssim a connectar amb el símptoma, a sentir-lo i ens preguntéssim què té a veure amb mi?, què estava passant en el moment que ho sentia?, ens adonem que, en moltes ocasions, el que ens dol, la malaltia, són part de nosaltres mateixes, de la nostra vida.
Els símptomes ens donen informació del que nosaltres no som conscients, o sí però no fem res al respecte, ens alerten que alguna cosa no marxa bé.
Per exemple, algú que treballi incansablement provocant-li un gran estrès i de sobte pateix de dolor de genoll obligant-lo a parar. Com que la persona no ha estat capaç de parar, li ha aturat el símptoma de dolor al genoll, l’avisa que necessita parar.
Quan no verbalitzem el que sentim, quan no deixem sortir les nostres emocions, el cos ho expressa.
Cada òrgan, cada part del cos, està vinculada a una emoció. Quan no expressem o neguem una part de nosaltres mateixes, amb el conseqüent bloqueig, es produeix un desequilibri en el nostre organisme, que, en no ser alliberat, augmenta fins que necessita manifestar-se d’alguna manera i ho fa a través de la malaltia. Totes les emocions necessiten ser expressades.
Si ens adonem, en el nostre llenguatge, utilitzem múltiples frases que mostren la relació emoció cos:
– «estic trist, sento un nus a la gola»
– «estic nerviosa, em dol l’estómac»
– «tinc por, estic tremolant«
Altres vegades repetim patrons familiars, és a dir, si en la família la malaltia ha estat o està present, inconscientment ens fem càrrec d’ella…inconscientment ens «fem càrrec» d’ella identificant-nos i comunicant-nos a través del símptoma, entrant en el mateix cercle familiar, produint un desgast d’energia podent arribar a emmalaltir, per la qual cosa és important reconèixer i adonar-se de la nostra conducta per trencar amb el patró.
Expressar les emocions i verbalitzar el que sents per sanar o estar el més saludablement possible en les teves circumstàncies.
És important que, en els processos de malaltia, sanació o de convalescència, expressis lliurement el que sents. De vegades l’entorn, amb la millor de les intencions, pren decisions per tu, és important que expressis el que vols i el que no. És molt freqüent en aquests moments, rebre visites que puguin resultar-te inoportunes. Per por a possibles reaccions o per sentir culpabilitat en negar-los la visita, pots aguantar moments que no vulguis o no et sentis en condicions. Posar límits, expressar lliurement qui i quan, és sa i necessari per a tu. És moment de cuidar-te, voler-te, mimar-te, prioritzar-te.
Potser has perdut la capacitat per realitzar certes activitats del teu dia a dia a causa d’una malaltia, lesió important ja sigui recent o no, potser pel pas del temps i estiguis aprenent a integrar en la teva vida la nova realitat, descobrint altres habilitats per desenvolupar, construint una nova forma d’estar al món, d’habitar-te a tu mateixa i relacionar-te amb l’entorn.
La pèrdua de la salut o facultats per exercir la teva vida tal com estaves acostumada fins al moment, provoca un desequilibri emocional, un procés de canvi, adaptació i integració de la situació, el qual cada persona, el viurà de forma única i personal.
Només tu saps com et sents i com t’afecta el que estàs vivint, depenent entre altres causes i en gran part, de la magnitud de la pèrdua, de si és un procés temporal o no, si vius amb dolor, de les possibles dificultats o barreres que trobis en el teu entorn i per tant, quin grau de dificultat et representi desenvolupar les teves noves habilitats per complir els teus desitjos i necessitats, gran motiu de desequilibri emocional, sobretot, en persones amb diversitat funcional per a les quals el problema i segons el cas, no està tant en les pròpies limitacions, sinó, en les que són imposades per la societat impedint desenvolupar les seves capacitats i/o complir desitjos.
Quan es tracta de la pèrdua de salut o facultats físiques, hem de parlar d’altres pèrdues, d’altres dols: vida social, vida laboral, aprendre noves formes de gaudir de la sexualitat, de confiar en la nova vida… etc.
Pot ser que sentis soledat, incertesa, que a moments sentis que no formes part del món que t’envolta, que apareguin inseguretats, frustració, cansament, que et sentis fràgil i vulnerable, que et costi demanar ajuda.
T’acompanyo a navegar pel teu mar d’emocions.
Si volem de veritat parlar d’inclusió, no podem dirigir-nos a una persona utilitzant un llenguatge pejoratiu. Si bé la terminologia per dirigir-se a les persones amb diversitat funcional ha evolucionat, tant la terminologia com el llenguatge, continuen sent irrespectuosos, discriminatoris i desvaloritzants.
La forma en què anomenem a les persones i a nosaltres mateixes té conseqüències, en aquest cas, reduir a un nivell inferior, en moltes ocasions infantilitzant, dificultant així la inclusió en la societat, no només al llarg de la vida, sinó al llarg de la història, ja que durant anys, la terminologia per dirigir-se a les persones amb diversitat funcional sense distinció va ser «subnormal».
Ara resulta una barbaritat, al seu dia no, com actualment tampoc ho és per a moltes persones, el terme minusvàlida (persona amb menys valor o menys vàlida), es continua utilitzant, sent igual de pejoratiu.
Dirigir-se a una persona en negatiu, ressaltant les seves incapacitats, a més de dificultar la inclusió deixant-la en una posició inferior, suposa una càrrega emocional conscientment o inconscientment.
El llenguatge influeix en la manera de relacionar-nos i de posicionar a les altres persones, per la qual cosa és bàsica la intenció que posem en les paraules, ja que té conseqüències, és la nostra responsabilitat que tinguin un impacte i efectes negatius o positius.
D’altra banda, no podem etiquetar una persona de discapacitada, ja que ningú reuneix totes les capacitats per fer front a tot ni tampoc la discapacitat l’identifica. Totes estem discapacitades per a alguna cosa, per tant, l’únic que sí que som, és diverses, si això s’entengués i acceptés, no caldria parlar d’inclusió, sent possible el desenvolupament de totes les persones, cadascuna amb les nostres capacitats i incapacitats.
A més de la càrrega emocional i conseqüències que té el llenguatge, per a les persones amb diversitat funcional, actualment i depenent del lloc de residència, resulta molt complicat desenvolupar una vida amb les necessitats bàsiques per sobreviure, en alguns aspectes impossible de forma independent, afectant el desenvolupament d’ una vida digna donat la impossibilitat de realitzar certes accions, ja siguin bàsiques o de lleure, totes igual d’ importants i necessàries.
Tenir algun tipus de diversitat funcional, no hauria de ser una limitació per al desenvolupament de les capacitats, però, transports, habitatges, centres educatius, locals inaccessibles, manca d’assistència personal i/o tecnològica, són només alguns dels obstacles i barreres per les quals passar quan es viu amb diversitat funcional desenvolupant una gran capacitat d’adaptació contínua, havent de planejar gairebé constantment cada vegada que es dur a terme una activitat (localitzar banys accessibles, transports, ascensors, recórrer un camí més llarg del necessari per barreres arquitectòniques a la via pública…), provocant un desgast emocional i físic.
Frustració, solitud, incomprensió, cansament, impotència, ràbia, sensació de rebuig, tristesa, són algunes de les emocions o sentiments que es poden sentir davant múltiples situacions del dia a dia amb diversitat funcional.
El problema és la no acceptació de la diversitat per part de la societat que, des d’ una valoració en funció de la productivitat, contempla solament una determinada forma d’ estar i funcionar.
Llenguatge respectuós i inclusiu, acceptar que som diverses, eliminar barreres que impedeixin el desenvolupament en la societat, empatia, eliminar falses creences, deixar de suposar, eliminar tabús entorn de la sexualitat, són clau per a la inclusió i l’ òptim desenvolupament de les capacitats de les persones.
Pel que fa a ser pares i mares, persones tutores de filles amb diversitat funcional, en major o menor mesura, és estar exposades a rebre notícies sobre totes les dificultats a les quals es poden trobar, de les quals afortunadament i en la majoria dels casos, moltes no es compleixen, ja que l’ evolució de la persona en qüestió és incerta i en gran part, depèn de l’ entorn. És en el transcurs del temps, que es fan visibles l’ evolució i les necessitats reals havent d’ adaptar-se així als canvis que vagin sorgint, trobant i descobrint un món nou. Les persones tenen tanta discapacitat com discapacitat estigui el seu entorn per poder desenvolupar o no totes les seves capacitats.
Com a acompanyant en processos de creixement personal i des de la meva experiència vital, acompanyo pares, mares, tutores de filles mb diversitat funcional i tota persona amb diversitat que ho necessiti.
Des de fa un temps gaudeixo de la meva col.laboració amb Tandem Team, on s’imparteixen tallers de sexualitats (també amb diversitat funcional) des d’un abordatje tàntric. En aquests tallers sensorials i sexuals es treballa principalment amb la respiració, les eines de comunicació no verbal, la tranquil·litat, la sensualitat i el contacte per a totes les corporalitats.
