Tenim tendència a girar la mirada al dolor, al que ens fa patir, al que no ens agrada. Ens allunyem del dolor i el patiment amb infinitat de mecanismes i lluitant en una creença i necessitat constant de controlar-ho tot, que les coses siguin com volem, com això no és possible, apareix la frustració, un desgast físic, emocional i mental, ja que tampoc aconseguim el nostre propòsit, el de no patir.
Evitem sentir les emocions que anomenem negatives, no volem sentir-nos malament.
Cap emoció és negativa, el negatiu és no sentir-les, estancar-nos en alguna d’elles, que es cronifiquin. Totes les emocions fan la seva funció i cal transitar per elles. Estar trist és sa a moments, sentir ràbia, dolor… etc.
Quan posem l’atenció i les forces en aquest no voler sentir-nos malament, en el que no podem canviar, en el que no depèn de nosaltres, en lloc de posar-la en el que sí que podem canviar, en el que sí que està a les nostres mans, quan no estem acceptant el que està passant apareix el patiment agreujant totes aquestes sensacions i estats dels quals intentem fugir.
El patiment és diferent del dolor.
– «Hauré de resignar-me» o «què faig, em resigno?»
– No!.
L’ acceptació és diferent de la resignació.
Acceptar no significa que ens hagi d’agradar el que passa, que estiguem d’acord ni tampoc que no puguem queixar-nos en el moment i el temps just. L’acceptació és estar en el present, és seguir endavant amb el que hi ha, amb el que està passant sense lluita per canviar l’inevitable i amb l’energia suficient per posar en acció el que sí que podem canviar, cosa que sí que depèn de nosaltres.
En l’acceptació hi ha moviment, acció, busquem noves possibilitats i alternatives, ens porta a avançar, a seguir caminant, acceptar ens fa més flexibles.
Així doncs, l’acceptació ens serveix per avançar en els nostres camins, per evolucionar.
Per contra, en la resignació hi ha estancament, no hi ha pas a l’acció ni responsabilitat de canvi. Els pensaments i la sensació són de no poder fer res, el que fa que realment no es faci.
Per tant, la realitat és que no és possible canviar res, llevat que ho acceptem.
El camí cap a l’acceptació és una oportunitat per conèixer-nos millor a nosaltres mateixes si mirem al nostre interior, el que estem sentint, preguntant-nos què és el que no estem acceptant.
Viure implica dolor, la mort, la fi d’una relació, un acomiadament laboral, una malaltia…
La vida és una muntanya russa amb els seus vaivens, no és un camí pla, per la qual cosa voler no patir, és una fantasia.
Res és permanent, tot està en constant transformació.
