Escoltar la paraula càncer pot espantar, més encara, parlar-ne amb una persona propera en el moment en què es presenta. Sentim que volem ajudar i de vegades, no sabem com ni què dir i/o fer.
Recordo com si fos ahir, amb 30 anys, acompanyada per la meva mare, les paraules del Dr. a la consulta:
«Carme, tinc que donar-te una notícia que mai hagués volgut donar-te, hem trobat unes cèl·lules atípiques en la biòpsia».
Així va començar un discurs delicat, curós, pacient, amb molt tacte, carinyo i presència sincera, dedicant-me el temps necessari (es va formar un retard considerable) per fer-me arribar de la millor forma possible, diagnòstic de càncer. Em vaig sentir tan bloquejada que ni vaig plorar ni vaig manifestar cap reacció visible.
«Estàs reaccionant molt bé» va dir el Dr. En realitat, no estava reaccionant. Vaig tenir la impressió que el temps es va aturar en aquella consulta. Va ser una sensació estranya, com d’anestesiada. D’entre els primers pensaments que em van venir a la ment, la meva melena, la qual arribava a la cintura. No era conscient ni del que se m’acabava de comunicar ni de les conseqüències que allò tindria en mi i en el meu entorn. Vaig començar a ser-ho en el moment en què ho vaig verbalitzar a les meves amistats a les meves companyes de feina, als meus familiars.
A mesura que passaven els dies i digeria la notícia, vaig ser conscient de la magnitud del que havia escoltat i del que estava per arribar. Visites mèdiques, hores a urgències, cirurgia, quimio, huracà d’emocions, sentir-me físicament malament, com mai m’havia sentit, fins i tot sentir perdre la meva identitat amb els canvis físics durant el tractament.
Em donava compte que les persones del meu entorn necessitaven o creien que havien de dir-me alguna cosa, però no sabien què ni com.
Tots tenim mecanismes d’ajuda i recursos diferents. Cada una de les persones, de la forma que sabia i podia, més o menys encertadament, amb la millor de les intencions i molt amor, intentava ajudar-me d’alguna manera.
Segons la meva opinió i des de la meva experiència, el millor és que siguis autèntica i honesta amb tu mateixa a l’hora de comunicar-te. De vegades pensem que hem de dir alguna cosa especial i aquí ens perdem perquè no és autèntic. Així que si no saps què dir i sents que vols estar present, ajudar, digues exactament això:
«No sé què dir-te, estic aquí per al que necessitis»
És important abans de parlar, aturar-te un segon i preguntar-se quin és l’objectiu del que penses dir.
Evita paraules o frases com:
– Lluitadora, batalla, campiona. Tenir càncer, no és una batalla en què guanya la persona més forta ni que millor lluita. Utilitzar aquest llenguatge, pot fer sentir culpabilitat la persona que el pateix, pensant que està fent alguna cosa malament o que no s’està esforçant prou si les coses no van bé.
– Estàs sent un exemple, no perds el somriure.
Exemple respecte a què o qui? Amb aquesta afirmació, estem donant a entendre que perdre el somriure és negatiu. Possiblement, la persona afectada, estigui fent grans esforços per sostenir les seves emocions o simplement no pugui fer-ho. Acompannya-la a reconèixer i compartir les seves emocions, plor, por, ràbia, impotència, tristesa…
De vegades, quan diem «no perdis el somriure (no ploris)», en realitat el que ens està passant és que no podem sostenir el patiment de l’altra persona, per la qual cosa sense adonar-nos-en, més enllà de no voler veure-la trista o plorar, és que no podem sostenir-lo i intentem evitar-ho demanant d’alguna manera que no plori. Posa atenció.
– Ja veuràs com tot va bé.
Encara que el pronòstic sigui favorable, aquesta afirmació no és autèntica, doncs, encara que el resultat sigui positiu, no sabem com anirà el procés, per la qual cosa no pot arribar-li a la persona que està angoixada, col·lapsada d’informació, incertesa i d’emocions intenses que potser, no sàpiga identificar o abordar. Millor pots dir:
«Sigui com sigui, estic aquí per acompanyar-te».
– Tranquila, ara es curen moltes persones.
La persona diagnosticada, no és «moltes persones», el dolor és personal en cadascuna. Dir aquesta frase, desvaloritza el que està sentint. A més, estem impedint la possibilitat d’expressar les seves emocions. Tracta de normalitzar la situació parlant-ne amb naturalitat, no com si no passés res.
– Conec un tractament que podria anar-te’n molt bé.
És lògic voler fer tot el que estigui a les nostres mans per una persona estimada amb càncer si pensem que pot beneficiar-la, tot i així, cuidat amb suggerir tractaments, ja que pot fer-li sentir confosa o que no està prenent el camí correcte. Suggereix només si s’interessa per un altre tipus de tractament que no sigui el seu, si no s’interessa o no ho demana, si no és totalment necessari. Respecta el seu camí.
– Conec una persona que també va emmalaltir de càncer i ho va portar molt bé.
No facis comparacions. Cada història és personal. Ni tots els tipus de càncer són iguals, ni el tractament, ni els efectes secundaris, ni totes tenim les mateixes eines d’autorecolzament… etc. Lluny d’animar, pot fer-li sentir que ho està portant malament. Totes les formes de gestionar-ho són vàlides. Es tan vàlid estar animada i voler compartir i exterioritzar, com no.
– Evita comentaris innecessaris que no siguin d’ utilitat.
– Com et trobes?
Si és una persona a la qual veus sovint, no cal que li preguntis cada vegada que la vegis, sobretot perquè en un interval curt de temps, les novetats pot ser que no siguin gaire significatives. Deixa que t’expliqui quan ho senti.
– Sé com et sents.
Recordo com es molestava una amiga diagnosticada abans que jo, en dir-li «sé com et sents», ella em contestava molesta, «no, no ho saps». Realment no ho sabia. Al seu lloc, pots acompanyar-lo amb la teva presència, mirar-li als ulls quan et parli, preguntar-li si necessita alguna cosa.
• Pregunta-li si li vol rebre visites abans de visitar-la.
• Convida-la a fer un vol.
• Ofereix-te per a tasques útils i pràctiques, per a les quals possiblement tingui poca energia. Fer la compra, cuinar-li, acompanyar-la a les visites mèdiques.
• Comparteix les coses que li agrada fer les estones que es trobi bé per fer-les, riu, conversa.
• Deixa-li prendre decisions.
• Una abraçada, una carícia, sostenir les mans, una mirada de complicitat, un silenci, pot resultar molt sanador.
